Fa un dia gris, surto a caminar cap a un Bosc que m’inspira cada vegada que hi sóc. Allà, en la Plaça dels Arbres de Fulles de Colors, hi tinc un banc ben especial. És el meu banc, on escric les poesies que hem surten del cor. Sentiments en estat pur que surten a dojo per quedar escrits i viure amb les altres poesies escrites al Bosc dels Poetes.
Tu, sempre tu.
Sense arnès,
ni molins de vent,
sense escuder.
Tu, sempre tu.
Somiador d’impossibles
advocat de pobres,
escriptor de posades.
Tu, sempre tu.
Galopant els meus somnis
trotant el meu camí,
desbocant la meva ànima.
Tu, sempre tu. El meu Cavaller Errant.
El Bosc del Poetes somriu, ja te un poesia més per seguir vivint. Els poemes li donen l’aliment que necessita per seguir creient que l’amor tot ho fa possible.
Que bonic és quan els sentiments surten des de l’amor profund que un sent pel ser estimat.
Ens retrobem aviat en les nostres converses al Bosc.
- Imatge de Gustav Klimt
- Poesia: Montserrat Monleón Hoces – Llicència Creative Commons-
