Avui plou, una filera de gotes una rere l’altre cauen com un xiuxiueig sobre mi. Sentir aquesta sensació després d’uns dies de xafogor m’encamina cap al Bosc.
Que bonic està!
Els arbres són més verds sota la fina pluja. La terra rogenca m’omple els sentits amb la seva olor. Mentre camino em sento joiosa de la complicitat que s’estableix entre la pluja i jo.
Fa molts dies que tenia ganes de visitar el Bosc dels Sentiments, coses desades al meu cor que volen sortir i avui i aquí ho fan prenent forma en aquest poema.
Pluja que cau
gotes fines de puresa.
Pluja que cau
aigua dolça que regalima.
Pluja que cau
petons que acaricieu el Bosc.
Pluja que cau
aliment de la Terra on visc.
Pluja que cau
menjar del meu esperit.
Gràcies, pluja que cau!
Continuo caminant sota la fina pluja, allà dins el Bosc estan em sento tan petita i alhora tan gran de poder viure en constant unió amb la Mare Naturalesa.
Quanta felicitat!
Fins ben aviat quan ens retrobem per seguir amb les nostres converses al Bosc.
Deixa un comentari